
Quan arriben les primeres pluges de primavera i si el temps ho permet, els boscos hi tornen a sortir alguns bolets que ens serveixen per fer agradables plats. No tantes classes ni varietats com a la tardor, però d’una qualitat extraordinària. El moixernó (calocybe gambosa), anteriorment conegut per bolet de Sant Jordi, d’on li ve l’antic nom científic de Tricholoma Georgi o moscardó, comença a brollar durant els mesos d’abril a les zones més atemperades fins al maig o al juny a les cotes més altes del Pirineu. Després de la calor de l’estiu, algunes vegades torna a fructificar durant la tardor. Es troba en prats i marganeres de boscos de sóls calcàris, en forma d’erols, és a dir, que creixen formant una corona. Serà per això que els boletaires guarden amb parsimònia aquests indrets anomenats moixernoneres, ja que cada any solen sortir en aquests mateixos indrets si es cullen amb sabiduria i no es fan malbé. I en el terreny de la salut, els moixernons ajuden a regular l’excés de sucre a la sang.
No confongueu el moixernó amb un altre bolet de primavera molt conegut: el cama-sec. Alguns comerços venen cama-secs assecats amb el nom de moixernons; aquest és un costum que els consumidors heu de donar a conèixer i denunciar per tal de no malmetre el nostre llegat gastronòmic.
L’original moixernó és un bolet carnós, molsut, amb el barret enrotllat quan és jove i més aplanat a mida que passen els dies i es fa vell. Al principi és de color blanquinós cru, que es va engroguint a mida que passa el temps fins a tornar-se amb colors marrons, semblants a la crosta d’un pa de pagès. El peu és gruixut, (el del cama-sec és prim), carnós i robust i cilíndric com es troba també esmentat an l’apartat del cama-sec.
Te un sabor molt agradable, que recorda a la farina fresca o a l’escorça de formatges de pell florida blanca com el camemberg o el Tou dels Til·lers. Quan es cullen, cal netejar-los acuradament i passar-los un petit raig d’aigua. Si no els consumiu ràpidament, el millor és posar-los en un pot de plàstic amb un drap humit al damunt per evitar que perdin aigua. El moixernó però, no es pot menjar cru a diferència dels ceps.
És molt apreciat a tot Catalunya però també al País Basc on l’anomenen “perretxiko”. El seu sabor dolcenc i tènue, fa que les millors formes de preparació siguin aquelles que no amaguin el seu gust. Els exemplars més joves els podeu aprofitar per saltejar-los amb uns espàrrecs de marge que acompanyaran de meravella una bona carn a la brasa o unes mongetes seques, amb uns ous remenats, amb una amanida d’herbes del camp aprofitant que la natura ens regala al mateix temps les xicoies, les cosconilles, els lletsons o els créixens silvestres. Pels exemplars més adults, podeu escabetxar-los per fer una bona amanida, confitar-los en greix d’ànec per acompanyar juntament amb unes patates escalivades un magret rostit, utilitzar-los per a un guisat o un estofat com el mític fricandó amb moixernons, per un bon platillo de menuts que en fareu festa major o per elaborar un arròs cremós amb salsitxes.